La darrera nit electoral, vam veure quasi bé tots els polítics dient que lamentaven l’alta abstenció. També van dir que els mateixos polítics haurien de fer una reflexió sobre aquest fet i com perquè s’havia produït. Ara que, coneixent-los, s’entén ràpid que es referien als altres polítics. En notava que el que deien era mentida, que no s’ho creien, que ho deien per quedar bé, per què tocava.
Passa tot sovint que els polítics diguin coses per què toca, no per què siguin importants, sinó per què un altre polític ha dit tal altra cosa. Les seves paraules acostumen a tenir molt poc valor, per això han d’anar a cal notari. Quan la paraula d’un home no val res, s’ha de fer un simulacre de compromís jurídic.
Després, al festival, s’hi afegeixen els mitjans de comunicació que fan noticia d’allò anecdòtic i recullen totes les picabaralles. Si és que hi ha un cert clima de crispació, n’atribuirem una part de responsabilitat als polítics i una altra a la premsa. Però la majoria de la gent no està crispada, més aviat passa. Si abans la política ja no els interessava per què no l’entenien, per què tot els estava bé o per què tot els semblava malament, ara, a més, hi afegeixen el cansament. I no, no és un cansament d’anar a votar un cop l’any, és el cansament de sentir debats sense contingut amplificats pels mitjans de comunicació.
També hi ha un cansament de les formes comunicatives de la televisió, formes que s’esgoten: la tele-realitat, els programes del cor. Al descrèdit de l’audiovisual contribueixen els partits polítics dedicant-se a fer vídeos com Tras la masacre i Confidencial CAT. Per guanyar quota de pantalla, a través de l’anècdota, n’hi ha que despullen el seu candidat, el recurs més simple.
L’últim alè de creativitat que queda a la televisió és en el regne de la publicitat, que explora actualment pregones superficialitats. Vivim en l’època del marketing i la publicitat, en el seu sentit més indigne: tot es torna públic, obscè. La societat del coneixement i de la informació no surt de les universitats per què no interessa a la gent del carrer, no és la societat real.
Es dóna, en general, un desgast dels discursos, la paraula perd efectivitat i es torna cada cop més agressiva. S’intenten rebentar actes polítics, s’intenta obstaculitzar l’ús de la paraula i tothom intenta obtenir certificats de demòcrata i de víctima pel fet de patir aquests actes.
La mentida s’apodera de tot. Es diu que es defensa el contrari del que es pensa per tal d’arribar al poder. Aquells als que sempre els ha interessat la política comencen a demanar-se si no tindran raó tots els descreguts.
Això sí, Catalunya és avui una mica més europea: ja tenim un partit obertament populista al parlament. Quina influència tindrà sobre un debat polític on tots els partits, en graus diferents, feien bandera del seu populime.
[@more@]
