Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, Quaderns Crema, Mínima de butxaca núm. 94, Barcelona, 9a. edició, 2007. 143 pàgines, 10 Euros. Premi Ciutat de Barcelona 2007, Premi Lletra d’or 2007.
La meva professora de català de l’institut, ens dictava les preguntes dels controls de lectura, al final del dictat deia: “Escriviu només: ‘Sí, m’ha agradat’ o ‘No m’ha agradat’, sense més explicacions”. Nosaltres, innocents, pensàvem que s’interessava pel nostre plaer lector, que potser també, però en realitat era un parany per restar algun punt per faltes d’ortografia. Acabant Si menges una llimona sense fer ganyotes, m’ha vingut al cap un “Sí, m’ha agradat” rotund que ja mai no dubto com s’escriu.
Sergi Pàmies és molt bo. He de reconèixer que tenia un prejudici alhora de llegir-lo, que pensava que seria un altre d’aquests autors catalans en l’estela d’en Quim Monzó, i havent-me llegit pràcticament tot el Monzó publicat en la meva adolescència, no em venia de gust més. Pensava que em trobaria amb “cierto tipo de literatura urbana, contemporánea y preferentemente de coñita", com vaig llegir en un article de l’Empar Moliner que havia escrit un tal Sam Abrams, referint-se tant a la Moliner com al Monzó. Reconec que el llibre no cau en aquesta gran categoria ideada pel Sam.
Ja sé que pensareu que per escriure aquesta ressenya no cal haver-se llegit el llibre, i si sabéssiu que vaig enviar-la molt tard pensaríeu que és un bon recurs per sortir del pas, però no és el cas.
M’imagino el neguit de la meva editora, la Mònica Fernandez, esperant aquesta ressenya i, en obrir l’email i llegir-la, posant la mateixa cara que si hagués rebut un sobre buit o la que faria aquell qui va a ca un gurú i descobreix que aquest no li pot aportar res. I vull agrair-li que m’hagi fet llegir aquest llibre que precisament parlava de mi.
Si voleu saber com és la vida de dues gotes d’aigua, què necessitaria una adolescent d’avui en dia per sentir-se normal o penseu que els homes no ploren, no ho dubteu, aquest és el vostre llibre, us el recomano vivament. Sota una aparença de banalitat, és enginyós i subtil, de vegades fa riure i de vegades emociona, fins i tot pot fer el mateix servei que un d’aquests almanacs que a cada setmana inclouen una frase per a la reflexió. No deixeu de llegir-lo.
[@more@]
