Barcelona, amb una sabata…

Els que vam arribar a Barcelona després de l’estiu de 1992 i, per tant, només coneixem la ciutat postolímpica, no sabem res de l’encant que la Barcelona del barri Xino pogués tenir. Potser és per això, que ens estranyen tant les crítiques que rep una ciutat que ens enamora i que ens seria molt difícil de canviar per una altra.

Es diu que és fals que la ciutat sigui cool i que s’està convertint en un parc temàtic. N’hi ha que, enlloc d’enorgullir-se quan Der Spiegel va publicar aquest agost un elogiós article sobre la ciutat, situant-la entre les més cool d’Europa, van dir que el va escriure un alemany borratxo, d’aquest que es pixen pels carrers del Raval. Suposo que devia ser amic dels altres alemanys que van decidir tancar el Bread & Butter Berlin per l’èxit que va obtenir la primera edició de la mostra a Barcelona.

Mentre els barcelonins fem el ridícul tirant pedres sobre la nostra teulada, Barcelona és inclosa a les dues noves col·leccions de guies de viatge més trendy de la temporada. D’una banda les guies Wallpaper, editades per Phaidon, han inclòs la ciutat entre les vint primeres guies a editar i l’han triat, a més, per exemplificar el producte a la seva web. D’altra banda, la gent de Moleskine ha començat l’edició d’unes innovadores guies de viatge a confeccionar pel mateix usuari, els City Notebooks que, entre les dotze primeres ciutats, inclouen Barcelona i només una altra ciutat que no és capital: Milà.

I és que és cert, la gent ve a Barcelona amb una sabata i una espardenya i és per això que l’oferta d’allotjament de superluxe a la ciutat viu els seu millor moment: The Times diu que La Florida és el millor hotel d’Europa i esperem inauguracions que ens deixaran bocabadats per motius diversos com el Mandarin Oriental al mig del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquestes propostes de luxe clàssic, en tenim d’altres d’innovadores com l’Omm, el Casa Camper, el Neri, el Banys Orientals i els Hostals Gat, amb properes inauguracions sorprenents com el Barceló del Raval o l’aparthotel Suites Avenue 83.

No m’estendré més sobre aquest particular, comentant totes les grans marques que han obert botiga al Passeig de Gràcia els darrers anys, l’evolució ha estat, senzillament, espectacular. Tampoc dedicaré espai als que han criticat, amb el cor petit, que Woody Allen hagi vingut a fer una pel·lícula a la nostra ciutat o que Ferran Adrià hagi estat convidat a la documenta de Kassel.

Ni ha que diuen que tot és una vergonya, que es potencia el botellón i el turisme d’espardenya, i alhora es queixen que els turistes fan pujar el preu dels pisos i dels lloguers a la Barceloneta, a Gràcia, al Born i al Raval. Voleu que us ho digui?, tot això ho he sentit a dir també de Nova York.

(Aquest article es publicarà al número 38 de la revista Nexe.)

[@more@]



1 comentari

Birmània lliure! – Free Burma!

Free Burma! by vanvos

Birmània lliure! – Free Burma!

[@more@]



Comentaris tancats a Birmània lliure! – Free Burma!

Benvingudes!

Benvolgudes recentment graduades, un any més ens omple de joia i pregona emoció veure com els nous graduats vénen a l’AAAUPF amb la il·lusió de contribuir a fer un món millor, per ells mateixos (no com la meva àvia, que recicla desinteressadament, pensant en els que vindran, i no en els que treuen profit del seu treball no remunerat). Els nous graduats volen continuar gaudint de la magnífica biblioteca, que té un fantàstic fons sobre religions, molt indicat per combatre la manca de fe de principi de mil·leni; volen continuar usant les sales d’informàtica, l’aula de teatre, anar al cinema gratuïtament, al teatre amb descomptes, que el Banc Sabadell els pagui la quota de soci, que la Caixa Catalunya no els cobri la comissió de manteniment de la llibreta. Continuar les rutines de la vida universitària i, si no és molt demanar, també trobar feina.

I les noves graduades? Doncs també. Però a elles semblen no interessar-los massa els role-plays que es juguen a la Junta i la cúpula directiva de l’Associació, el networking els sembla una quimera i el poder no els interessa. Tot això ho deixen per als seus mascles. Elles tenen prou amb la feina, la casa, el màster i els nens. Perquè, desenganyem-nos, ni que no en tinguin, de nens, són una de les seves excuses preferides, especialment quan parlen «en general» o de «la societat», fantasmes que tot ho embelleixen. Recordeu el disc Las chicas al poder del grup Belle Pop?

Manuel Díaz Prieto, a l’article Viva el 2004, publicat el proppassat 14 de desembre de 2003 al Magazine de La Vanguardia, vaticinava per al pròxim any «un mundo en el que las mujeres marquen finalmente la ruta: pues aunque su número siga siendo escaso en las cúpulas directivas, están a punto de ganar la batalla de las pautas culturales.»

Algú s’ho creu? Si així és creem, potser, seccions de cultura, cooperació, solidaritat, cuina, costura, en definitiva, una secció femenina, la SFAAAUPF que pugui oferir a les nostres graduades alguna cosa amb la que identificar-se. I no els demanem mai més que prenguin responsabilitats en la societat civil, que això és cosa d’homes, ja ho hem entès.

[@more@]



Comentaris tancats a Benvingudes!

Boicat.es

Aquest any ha tocat la grossa de Nadal i el tercer premi a Catalunya, i el segon premi, segons qui faci el recompte, quants diners deu de ser això? Mitja Espanya compra

les seves participacions a La Bruixa d’Or perquè la població on està es diu Sort (que en català, quina ràbia els fa a alguns, vol dir suerte). Aquest és un d’aquells moments

en què un voldria ser economista per poder valorar si aquesta allau d’euros sumat al consegüent increment de consum de cava a Catalunya compensarà la presumpta

davallada de vendes de cava Freixenet, que sembla que ara té la seu a Madrid o l’ha comprat algú de Madrid. O si pel contrari, el boicot al cava suposarà l’enfonsament i la ruïna de Catalunya i, per tant, d’Espanya, exceptuant-ne Astúries, que pujarà com l’escuma de la sidra. Llàstima que la famosa sidra «El Gaitero, conocida en el mundo entero», hagi canviat el seu popular eslògan aquest any; tot es perd.

També em pregunto durant quants anys, els que s’han passat a la sidra continuaran així, i no vull desmerèixer ningú. A la sèrie d’Antena 3 Aquí no hay quien viva aquest any van beure champán, quan l’any passat van beure cava; però bé, suposo que la deu de produir El Terrat i l’any que ve tornaran al cava. I si Catalunya s’enfonsa econòmicament i els espanyols ja no poden venir a treballar a la costa o a la muntanya? O a fer-hi turisme, que és un pal anar a fer turisme a un lloc deprimit. I què faran si els deixem d’enviar els nostres solidaris impostos perquè la Catalunya econòmicament deprimida passa a ser una de les quasinacions més desolades de l’estat espanyol (ho dic així sense voluntat de ferir sensibilitats)? I llavors comencen els contraboicots, els catalans que ja no volem anar al campo, perquè els cartells informatius estan escrits en castellà o que ens tornem a recordar d’aquells de Pascual, o no, que crec que aquests ara són bons, que ens van posar una fàbrica per un tema d’aquests. Per cert, no sé si Pascual, a la llista del boicot, estava entre els bons o els dolents, però segur que Central Lechera Asturiana estava entre els bons.

De tota manera, això no és el més divertit de la llista, sinó quan a la columna dels bons hi posava «marca blanca», ni Cola-Cao, ni Nesquick, ni Cacaolat: marca blanca, i qui fabrica aquesta marca blanca? Fixeu-vos també que a la part dels bons hi havia molts dels patrocinadors de Bush a les darreres eleccions. Com diuen a La Primera: «toma boicot al cava»; perquè uns viguetans han enviat vuit números de la grossa a Andalusia, això és que som bons o és un càstig del destí? Doncs toma boicot al cava. I sort que se m’ha acabat l’espai, que ja volia començar a parlar d’aquells Paternalistes Populistes i de la Companya Perduda que no surt del seu racisme imperialista de 1889… Jo ja m’entenc… I és que qui no té feina el gat pentina o tot és en va i afany inútil.

 

(desembre de 2006)

[@more@]

Comentaris tancats a Boicat.es

David Romero

David Romero va néixer a Reus el 13 de juliol de 1973. A l'escola li van suspendre la "Plàstica" i per això la seva mare va decidir de dur-lo a un mestre reussenc del llapis i el pinzell: Pere Calderó, tot i que Romero diu que el gust pel dibuix li venia d'abans. Passada la "Selectivitat" i la "Mili" va començar Filologia Hispànica però no s'hi trobava i passava mes temps a l'Escola Taller d'Art de la Diputació de Tarragona a Reus que a la Facultat. A l'Escola hi va passar dos anys, però continuava visitant al seu mestre Calderó. Després va entrar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on va estudiar amb professors com Alberto Carroggio. Hi va passar tres anys, freqüentant també el Reial Cercle Artístic de Barcelona, on s'exercita en el dibuix del natural.

Del 8 al 28 de gener de 1999 realitza la seva primera exposició individual, titulada Terrats, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí de Barcelona. Exposició que passa a Reus, al Cafè del Centre de Lectura, del 12 de febrer al 15 de març del mateix any.

 

El dia 15 de gener de 1999 li és concedit el Primer Premi del Quart Concurs Biennal de Pintura de la Comarca del Baix Camp, atorgat pel Consell Comarcal, per l'obra Vista de Reus  que pertany a la sèrie Terrats.

 

(febrer 1999) 

[@more@]

Comentaris tancats a David Romero

La teoria de l’iceberg

Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, Quaderns Crema, Mínima de butxaca núm. 94, Barcelona, 9a. edició, 2007. 143 pàgines, 10 Euros. Premi Ciutat de Barcelona 2007, Premi Lletra d’or 2007.

 

La meva professora de català de l’institut, ens dictava les preguntes dels controls de lectura, al final del dictat deia: “Escriviu només: ‘Sí, m’ha agradat’ o ‘No m’ha agradat’, sense més explicacions”. Nosaltres, innocents, pensàvem que s’interessava pel nostre plaer lector, que potser també, però en realitat era un parany per restar algun punt per faltes d’ortografia. Acabant Si menges una llimona sense fer ganyotes, m’ha vingut al cap un “Sí, m’ha agradat” rotund que ja mai no dubto com s’escriu.

Sergi Pàmies és molt bo. He de reconèixer que tenia un prejudici alhora de llegir-lo, que pensava que seria un altre d’aquests autors catalans en l’estela d’en Quim Monzó, i havent-me llegit pràcticament tot el Monzó publicat en la meva adolescència, no em venia de gust més. Pensava que em trobaria amb “cierto tipo de literatura urbana, contemporánea y preferentemente de coñita", com vaig llegir en un article de l’Empar Moliner que havia escrit un tal Sam Abrams, referint-se tant a la Moliner com al Monzó. Reconec que el llibre no cau en aquesta gran categoria ideada pel Sam.

Ja sé que pensareu que per escriure aquesta ressenya no cal haver-se llegit el llibre, i si sabéssiu que vaig enviar-la molt tard pensaríeu que és un bon recurs per sortir del pas, però no és el cas.

M’imagino el neguit de la meva editora, la Mònica Fernandez, esperant aquesta ressenya i, en obrir l’email i llegir-la, posant la mateixa cara que si hagués rebut un sobre buit o la que faria aquell qui va a ca un gurú i descobreix que aquest no li pot aportar res. I vull agrair-li que m’hagi fet llegir aquest llibre que precisament parlava de mi.

Si voleu saber com és la vida de dues gotes d’aigua, què necessitaria una adolescent d’avui en dia per sentir-se normal o penseu que els homes no ploren, no ho dubteu, aquest és el vostre llibre, us el recomano vivament. Sota una aparença de banalitat, és enginyós i subtil, de vegades fa riure i de vegades emociona, fins i tot pot fer el mateix servei que un d’aquests almanacs que a cada setmana inclouen una frase per a la reflexió. No deixeu de llegir-lo.

[@more@]

Comentaris tancats a La teoria de l’iceberg

Casar-se, de blanc, of course

És difícil escriure sobre el matrimoni quan, ho fas amb l’excusa que algú, amb qui t’uneixen certs llaços afectius, ha donat el pas. Et sembla que, ni que sigui una persona intel·ligent que entendrà els teus arguments, és venir a aixafar-li la guitarra una mica i no et ve de gust.

Així que t’imposes l’exercici d’estil de cercar alguna cosa positiva en aquesta secular o sagrada institució.

Saps que la parella neix d’un sentiment personal, i que el matrimoni és la seva expressió social, legal o religiosa. I te n’adones que el matrimoni ha estat molt maltractat els darrers temps, venint-s’hi a afegir la confusió de la legalització de les parelles de fet, que ara són parelles de fet de dret. Quin sentit social o legal tenen aquestes parelles de fet de dret? Se t’escapa. Vostè vol estar casat, i gaudir dels privilegis i obligacions que comporti, o no vol estar-ho?, aquesta quimera confusa dels casats de fet de dret no l’acabes d’entendre, especialment quan s’han legalitzat els matrimonis entre persones del mateix sexe.

Reconeixes que la vida en parella, sigui marital o no, té avantatges pel desenvolupament de les persones, que les fa madurar i que serveix d’entrenament per a les relacions socials, ja que tot el que aprenguin al respecte en petit comité, ho podran aplicar després en les seves relacions socials externes.

També reconeixes que té avantatges per a la societat, per això dotem el matrimoni d’una protecció jurídica especial i per això és socialment important. En un moment en que els individus pretenen que l’estat s’ocupi de totes les solidaritats humanes, no està de més defensar una institució que ens recorda l’existència de la solidaritat al grup familiar i la importància de les famílies.

Ara bé, i no te’n pots estar de dir-ho, el matrimoni funciona també com una institució repressora de l’individu i coarta la seva llibertat. Potser no hauria de ser així però, tot sovint, ho és. Ja veieu que aquí s’acaba l’exercici d’estil. Malaguanyat!

No t’és possible obviar que el matrimoni, per tal de protegir certa forma d’organització social, de vegades, encotilla les persones. Que algunes de les formes de violència més dramàtiques que pateixen les nostres societats, van de la ma d’aquesta institució. I crec que és una de les formes més dramàtiques de violència que patim perquè, quan es dóna,  desestructura la persona pel fet que es barregen la violència i l’afecte, i la confusió resultant és tal que la persona que pateix aquesta situació es dilueix com a individu i perd tota capacitat d’acció.

És clar que el matrimoni és un instrument innocent del seu mal ús, però no tothom pot afrontar els costos socials, personals i econòmics que són necessaris per desfer-se’n.

Per cert, felicitats a tots els que us heu casat o penseu fer-ho, amb el cor a la mà.

[@more@]

3s comentaris

Elegia II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.[@more@]

2s comentaris

“El flautista d’Hàmelin” com a model de lideratge efectiu

Mercè Sala Schnorkowski, El encanto de Hamelín, Alienta Editorial, Barcelona, 2006. 136 pàgines, 12 Euros.

 

Mercè Sala, la que fou presidenta de RENFE i actualment presideix el Consell Social de la UPF, ha escrit El encanto de Hamelín, una interessant aportació a la literatura de gestió empresarial, on recull la seva experiència i les seves reflexions sobre com ha de ser el lideratge a les organitzacions, que sembla que coincidiria amb les virtuts que té el flautista del conte: la innovació, la proactivitat, la creativitat, la fidelitat als propis principis i la mà esquerra.  

La proposta és original, per ser molt personal, Sala ens presenta, en el primer capítol una minibiografia on assenyala què ha après a cadascuna de les organitzacions per que ha passat i nodreix la resta del relat de les seves vivències a l’empresa, de manera molt exemplificadora. Però és alhora, una obra enciclopèdica, ja que recull infinitat de veus: cites de filòsofs, economistes, escriptors…, fragments d’entrevistes a dones empresàries…, que reflecteixen el seu interès pel món. Aquesta vessant humanística té la seva màxima expressió en el capítol final on ens recomana 10 llibres de temàtica molt diversa i 20 pel·lícules que exemplifiquen conflictes i situacions de l’empresa en el món actual, a manera de finestra oberta al món. I és que no és de bades que l’autora afirma que el més important, a les empreses, són les persones i atribueix l’èxit de les organitzacions a la gestió que en facin.

Una de les aportacions més interessants del llibre és que aborda el món de l’empresa des d’una perspectiva femenina i proposa al lector un model femení de lideratge que s’adiu molt bé amb el moment actual del món empresarial on, el que domina, és el canvi constant. No ho fa dogmàticament, i això és molt d’agrair i, a més, entenc que malgrat que el model es basi en la pràctica del lideratge exercit per dones, és també vàlid pels homes. També cal assenyalar, que com era d’esperar, prefereix fixar-se en les dones que han triomfat en el món de l’empresa, que exclamar-se per la presumpta existència d’un sostre de vidre, que el pessimistes diuen que és de ciment, però que ella considera, que com a molt, és de gassa, traspassable si és que se’l vol traspassar.

Una aportació, engrescadora i diferent, per a qualsevol persona que es demani com han de ser les organitzacions al segle XXI i com han de ser els seus líders.

[@more@]

Comentaris tancats a “El flautista d’Hàmelin” com a model de lideratge efectiu

No anem bé

Ja està clar, a Espanya, només un partit polític pot acabar amb el terrorisme i és el PP.

En teoria, existeixen dues maneres d’aconseguir el final del terrorisme: via administració de justícia i policia o per la via política, una barreja de les dues, la veig improbable, actualment. El PSOE no sé sap ben bé si defensa la segona o totes tres, depenent del moment. El PP diu que defensa la primera i diu que la segona és inconcebible, que no la permetrà. És a dir, que no deixarà al govern legítimament constituït exercir les seves funcions. És a dir, que no respectarà la lleialtat constitucional i democràtica que tan diu que defensa.

El PP demana coses que no poden ser. Demana al govern que no negociï i això no pot ser, per que és al govern a qui toca dictar la política antiterrorista. Demana el govern que negociï sense cedir i això no pot ser, per que negociar implica arribar a un acord. Demana al govern que els mantingui informats, dia a dia, de les negociacions i això no pot ser, per que probablement, hi hauria filtracions a la premsa. Demana al govern que mantingui informada l’opinió pública i això no pot ser, per que un procés tan fràgil se’n ressentiria del debat públic atiat pel populisme.

Amb la qual cosa el PSOE no té més opció que seguir la política antiterrorista que dicti el PP, és a dir que no pot seguir la seva política antiterrorista. Però el PP només és un partit polític i no ostenta el govern en aquests moments. No s’entendria que la política antiterrorista la dirigeixi un partit de l’oposició. Però el partit que governa no pot seguir la seva política antiterrorista perquè el principal partit de l’oposició no el deixa.

El PP sap molt bé com va arribar al govern. El PP va aprendre el poder de fer política de carrer quan la gent va sortir a manifestar-se amb el “No a la guerra” i va decidir incorporar-ho al debat polític, junt amb les recollides de signatures. No és que no siguin mitjans legítims, el problema és si en fas el teu principal argument, si ho promous per desestabilitzar el govern. El problema és que la seva obligació és debatre al parlament i no atiar la societat.

Però en una cosa té raó el PP, en que el PSOE no es pren seriosament a sí mateix. En que el PSOE, quan podria fer una llei que no ens fes avergonyir de la democràcia, la bandera, la història i el present espanyols, fa una llei que Amnistia Internacional considera una “llei de punt final”. En que, amb la seva connivència, no s’han depurat les responsabilitats del franquisme, continua existint l’Audiència Nacional, s’ha polititzat la justícia,  s’ha fet una democràticament dubtosa llei de partits, es tanquen mitjans de comunicació, no es reconeix el dret d’autodeterminació… I això, senyors del PSOE, no és socialisme. I aquest, Sr. Zapatero, no és vostè. O m’equivoco molt?

[@more@]

2s comentaris